Arrossegat pel tarannà de Mourinho, el president del Reial Madrid és
ara víctima del seu fitxatge estrella
Amb l’arribada d’Adebayor com a davanter centre del Madrid per substituir
l’absència del lesionat Higuaín, José Mourinho ha derrotat Valdano i li ha
guanyat una batalla al president del Madrid. Per entendre el que pot passar a
la casa blanca en els propers mesos, cal mirar enrere i recordar qui és i com
les gasta el senyor Florentino Pérez Rodríguez que va nèixer el dia de març
de 1947 que el Sabadell guanyava per 3 a 1 al Madrid a la Creu Alta. Abduit
pel màrqueting aplicat al futbol, obsessionat pel Barça i amb tics de nou ric, el
president del Reial Madrid busca, a la desesperada, el camí més immediat cap
a l’èxit. Un enginyer de camins, canals i ports com ell no havia calculat, però,
que posar-se en mans de Mourinho és haver d’embrutar la seva imatge i la del
Reial Madrid. Florentino Pérez, però, no està disposat a perdre cap guerra. Ni al
futbol, ni als negocis.
Un triomfador
Florentino Pérez va començar a la política i sempre s’hi ha mogut bé. El 1979 es
va estrenar com a regidor d’UCD a l’ajuntament de Madrid. Poc temps després,
Adolfo Suárez el nomenava Director General d’Infraestuctures de Transport,
un càrrec que li va fer adonar-se de les possibilitats que li oferia el mapa
d’Espanya. La següent experiència política, en canvi, va signficar una taca a
la seva carrera. Com a secretari general del Partit Reformista Democràtic que
liderava Miquel Roca i Junyent, Florentino Pérez va aconseguir el rècord de no
obtenir ni un sol escó al congrés dels diputats. A partir d’aquest revés, però, es
va anar llaurant el seu camí com a empresari, sempre amunt, sempre en silenci.
Cada cop amb més poder, amb més prestigi i amb més diners. Avui per avui,
com a president de la potent constructora ACS (Actividades de Construcción y
Servicios) res no l’atura. Si vol ser l’amo d’un gegant alemany com Hotchief, ho
compra, si es proposa controlar Iberdrola ningú no dubta que ho aconseguirà.
En el futbol, ha mirat d’aplicar la mateixa fòrmula que li ha funcionat en els
negocis sense acabar d’acceptar ni d’entendre, després de tants anys, que una
pilota al pal pot variar, i molt, els comptes d’explotació. Florentino Pérez, que
l’any 95 havia perdut per poc marge unes eleccions contra Ramón Mendoza,
finalment va aconseguir el seu somni de ser President del Reial Madrid. Era el
17 de juliol de 2.000. Aquelles eleccions les va guanyar, contrapronòstic i amb
l’esquer d’arrabassar-li Luis Figo al Barça, a un Lorenzo Sanz que no li va servir
d’haver guanyat les primeres dues copes d’Europa en color del madridisme.
Els galàctics
Amb el revulsiu Figo a l’equip (i amb la depressió col.lectiva que va significar pel
barcelonisme), Florentino Pérez tenia un pla. En una enquesta havia preguntat
quins eren els tres jugadors que fariem més il.lusió a l’afició. Eren Ronaldo
de l’Inter, Zidane de la Juventus i Beckham del United. Cada any en va fitxar
un. Això sí, amb el seu sistema de nou ric: pagant el gust i les ganes i forçant
que els jugadors quedessin malament amb els seus clubs d’orígen. Tenia
el que volia i el mètode emprat l’importava poc. Així va construir un Madrid
de “galàctics”, una paraula que, quan les coses van anar de mal borràs, va tenir
un efecte boomerang d’efectes devastadors.
Però mentre l’afició del Bernabéu s’embadalia amb les seves estrelles, la
llotja de l’estadi es convertia, a cada partit, en un nucli de negocis i centre
d’influència de primer nivell. A Espanya manava el PP. A la Comunidad i a
l’Ajuntament de Madrid, també. José Maria Aznar, un assídu la llotja, es trobava
molt còmode al costat del seu amic Florentino. En aquell centre de poder,
abans i després dels partits, s’hi remanaven les cireres de la política i de
l’economia. Ben remenades.
En aquells dies, a la ràdio, cada nit el periodista José María García
assenyalava Aznar i Florentino i denunciava que el “pelotazo” del Reial Madrid
era “l’escàndol més gran de tota la democràcia espanyola”. Per aquelles
afirmacions sobre la requalificació i venda dels terrenys de la ciutat esportiva,
el president del Madrid va aconseguir, amb la complicitat de César Alierta, el
que semblava impossible: silenciar el qui era el periodista més influent a les
espanyes i a qui mai ningú no havia pogut posar el morrió.
Esportivament, en sis anys, Florentino va aixecar dues lligues i una Copa
d’Europa. Allò que per a qualsevol club del món seria una fita, pel Madrid és
gairebé misèria. Víctima del màrqueting, Florentino va cometre tres errors que
encara paga ara, ell i el Reial Madrid. Va fer fora Del Bosque, va permetre que
li dimitís Camacho i va traspassar Makélélé. El centrecampista francès donava
la força, l’estabilitat i l’equilibri al mig del camp perquè es lluissin els galàctics.
Amb ell, el Madrid ho va guanyar tot. Sense ell, Florentino no va guanyar res
més. Per 17 milions de lliures esterlines, el Madrid va vendre el seu pulmó al
Chelsea, va esquinçar un equip guanyador i va començar a generar uns dubtes
que encara els duren. L’argument de Florentino, això sí, va ser que “Makélélé
no venia samarretes”.
A tot això, se succeïen els canvis a les banquetes. Els jugadors estaven
encantats amb un entrenador com Vicente del Bosque, tot bonhomia i
autogestió. Quan Florentino el va acomiadar tot i haver guanyat la lliga 2002-
03, es va produir “la nit de les cares llargues”, la rebel.lió dels jugadors que,
igual que l’afició, mai no van entendre aquell cessament. El recanvi encara va
ser més sorprenent. Va fitxar el portugués Carlos Queiroz. En el seu currículum
hi tenia parlar idiomes i ser el segon entrenador de sir Alex Ferguson al
Manchester United. Els arguments eren que “Queiroz té un llibret més tecnficat
i menys anticuat” que el de Del Bosque que havia aconseguit guanyar tres títols
en un sol any. Amb Queiroz, esclar, son de la llarga abans d’empaquetar-lo en
avió de nou cap a Old Trafford. El relleu va ser un José Antonio Camacho que
en una altra ocasió ja havia dimitit com a entrenador del Madrid abans i tot de
debutar. Home d’una sola peça, amb caràcter, principis i madridista com el que
més, va topar de nou amb el president Florentino a la tercera jornada de Lliga.
Ronaldo li va demanar permís a Camacho per no entrenar-se un dilluns perquè
havia d’anar a París pel rodatge d’un spot. Camacho li ho va prohibir però,
igualment, el golejador brasiler no va presentar-se al camp d’entrenament.
Quan el de Cieza, amb el seu rampell, el va telefonar i li va preguntar on s’havia
ficat, Ronaldo li va dir que era a París perquè tenia el vist-i-plau personal del
president. Camacho l’endemà mateix, i després d’una conversa on Florentino
va maldar per explicar-li que és més important el màrqueting que el futbol, va
plegar sense voler cobrar cap indemnització del Madrid. A partir d’aleshores,
la nau va anar a la deriva. Ni García Remón, ni Luxemburgo ni un sobrevalorat
López Caro no van trobar el rumb. Van ser els anys on Ronaldinho, Rikjaard
i Laporta van convertir el futbol en títols i alegria. El 27 de febrer de 2006
Florentino Pérez, després de l’enèssim ridícul blanc, tornant de Vigo en avió, va
decidir dimitir. Se’n va amb mal regust. Un triomfador com ell, anomenat “ésser
superior”, considerava que no es mereixia aquella sortida injusta. Amb el futbol
ja havia patit prou durant sis anys, la seva dona Pitina estava malalta, el sector
immobiliari començava a fer tentines i va decidir que el Madrid era una etapa
tancada.
El retorn
Florentino Pérez no comptava, però, que a la presidència del Madrid hi
arribaria un home com l’advocat Ramón Calderón. Un exdirectiu seu que,
encara no se sap si per valentia o inconsciència, va començar a furgar en el
passat. Li buscava les pessigolles a Florentino Pérez i, poc acostumat a que
mirin d’empastifar-lo, s’hi va tornar. Tot i aconseguir guanyar dues lligues
consecutives davant d’un Barça instal.lat en el núvol de l’autocomplaença des
de la final de París, Calderón va patir un assetjament mediàtic tan constant
com merescut. El foc l’atiava un Florentino Pérez que sempre ha sabut tocar
bé aquesta tecla. Amb efectivitat, però amb la discreció que ho saben fer
els poderosos. La venjança va ser persistent fins a forçar a la dimissió d’un
Calderón quan ja no li quedaven ni cent grams de prestigi. Quan Florentino
es presenta a la reeleció, la seva victoria estava tan cantanda que ningú no
va gosar enfrontar-s’hi. El madridisme l’aclamava i ell, cofoi pel seu paper de
salvador, s’hi va tornar a embolicar amb la il.lusió renovada.
Entre la seva marxa de la casa blanca per la porta del darrera i el seu retorn
amb la catifa vermella havien passat tres anys, quatre presidents i, el que és
pitjor pel Reial Madrid, el Barça s’havia refet i havia construit el millor equip
de tots els temps. Guardiola aconseguia la triple corona que sempre havia
somniat Florentino i, a més a més, exhibia un espectacle futbolístic que no
s’ha vist al Bernabéu des del temps de Di Stéfano. El Barça, encara ara, té el
reconeixement mundial mentre el Madrid topa, cada any, amb la mateixa soca
als vuitens de final de la Champions.
Florentino decideix que aquell Madrid perdedor s’ha acabat. El que vol, ho
compra. Ho torna a fer amb els futbolistes més cars de la història (Cristiano
Ronaldo, Kaká…) i ho fa també, gest insòlit, amb els entrenadors. Pel seu
retorn a llotja de Chamartín, però, no sap convèncer Arsène Wenger, un míster
tan elegant com el seu futbol, i s’ha de conformar amb un succedani. Un
entrenador que també té els cabells blancs, que també és alt, que també és un
senyor i que també té bon gust per l’estètica esportiva. És Manuel Pellegrini,
que tenia contracte en vigor amb el Villarreal. Tant se val. Es paga el traspàs i
llestos. A l’entrenador xilè, però, no li serveix de res tenir un projecte futbolístic
amb cara i ulls ni aconseguir el rècord de punts del Madrid a la història de la
Lliga. El que compte és que queda segon (per darrera del Barça), que és
eliminat de la copa per l’Alcorconazo (4-0) i que, per variar, el Madrid torna a
caure a vuitens de final de la Lliga de Campions. Tants milions d’euros invertits
en fitxatges, tantes estrelles a l’equip i tampoc no li ha servit de res. El Madrid
continua en blanc i Florentino Pérez, aleshores, busca l’èxit immediat,
l’assegurança de títols, i decideix fitxar el millor entrenador. Un José Mourinho
que, amb dues canyes, ha convertit el Porto campió d’Europa, que ha dut al
Chelsea a guanyar dues lligues després de cinquanta anys i que ha tornat a
l’Inter on sempre havia d’haver estat però des d’Helenio Herrera ningú no en
trobava la fòrmula. Fa l’efecte, però, que per Florentino, el gran mèrit del
portugués és, sobretot, que ha sabut trobar l’antídot per derrotar el Barça i l’ha
eliminat a semifinal de la Champions. Convençut que és l’home miracle,
novament li importa un rave que Mourinho estigui lligat per l’Inter. El vol de
totes totes, paga el traspàs més car per un entrenador i se l’emporta cap al
Bernabéu.
“The special one”
Els projectes personals de Florentino i Mourinho troben un punt d’intersecció en
el Madrid. El president vol guanyar la “décima” i l’entrenador vol guanyar la
seva tercera copa d’Europa amb tres equips diferents. Florentino necessita
trencar l’hegemonia del Barça i Mourinho va boig per posar, al seu palmarés,
que ha guanyat les tres lligues de més prestigi al món: l’anglesa, l’italiana i
l’espanyola. Sigui pel bé del Madrid, sigui per la vanitat, sigui per egoïsme, els
objectius col.lectius i personals són coincidents. “The special one”, que és un
personatge superb però que analitza el futbol com pocs, s’adona que la plantilla
del Madrid que hereta té tres mancances greus. Mourinho s’adona que li falta
un central i Florentino li concedeix Carvalho, el caprici de l’entrenador. Mou
s’adona que quan no hi ha Xabi Alonso el Madrid és un pessebre sense la Verge
Maria i demana un migcampista potent com Khedira. I l’entrenador, en el seu
diagnòstic, veu que Benzema és un jugador angoixat, superat per la pressió i
que dificilment li servirà com a davanter centre. Aquí, però, Florentino es planta
i considera que amb Higuaín, Benzema i l’hemorràgia rematadora de Cristiano
Ronaldo l’equip ja ha de tenir prou gol i que no es gasta ni un euro més per dur-
li un altre davanter centre. És la primera topada de la temporada entre
president i entrenador. Mourinho, molt abans de saber que Higuaín es perdrà
part de la temporada per culpa d’una hèrnia discal, ja avisa que li falta una
peça clau per fer la competència al Barça. Després, amb la lesió del davanter
argentí, la tibantor s’agreuja. Mourinho reivindica les seves antigues raons
mentre el rapsoda Valdano, que recita els versos que li escriu un president que
no es vol desgastar, va posant llenya el foc. Primer es barallen per si s’ha
d’operar o no el jugador i el temps que perden discutint sobre la conveniència
de la intervenció. Després s’esgarrapen públicament per si Benzema ha d’estar
o no a la banqueta. Mourinho, que sap pressionar la seva directiva tant o més
que als àrbitres i als rivals, se’n surt. En té prou en amenaçar que deixarà el
club a final de temporada i en dir que ell no despatxa amb Valdano com a
director esportiu per guanyar una batalla que venia de lluny. Automàticament
l’afició es posa al costat de l’entrenador, penja desenes de pancartes al
Bernabéu en el partit contra el Mallorca i Florentino claudica. Tem que l’afició es
divideixi i, veient que l’equip està ben posicionat per intentar guanyar els tres
títols, li porta a Mourinho un bon davanter centre –Adebayor- perquè no tingui
excusa. Ni per marxar, ni per no guanyar. A més a més, li concedeix al
portugués no haver de tractar amb Valdano, ni que el rapsoda pugui passejar-
se per Valdebebas ni viatjar amb l’equip. Mourinho guanya per 3 a 0 a un
Valdano que no tindrà la dignitat mínima de dimitir. Finalment el portugués li ha
fet empassar a Valdano les paraules que havia escrit quan era comentarista.
Allò de “Mourinho és un carisma amb potes que no sap el que representa” i
aquella altra perla de “té gana de glòria endarrerida per no haver estat mai un
futbolista de nivell”.
Vençuda la batalla amb Valdano, a Mourinho li queda entendre’s amb un
Florentino Pérez que l’ha convertit en l’entrenador més ric del món però
que l’ha disgustat no deixant-lo anar a fer de seleccionador de Portugal per
dos partits. Aquest greuge, Mourinho també el té ben anotat. Mentrestant,
Florentino Pérez que en el dia de la presentació de l’entrenador va dir
que “l’estil de Mourinho segur que encaixarà al Madrid”, està bocabadat per
la facilitat com el seu club es fa enemics per culpa del tarannà de l’entrenador
i la seva habilitat per ofendre tothom. Des d’entrenadors rivals (Preciado,
Manzano…) a aficions de mitja Espanya passant pel col.lectiu arbitral a qui el
Madrid, durant tants anys, ha sabut tractar amb mà esquerra. A cada camp on
Florentino va de visitant ha de patir com la gent de la vora de la llotja se li gira
i l’insulta com no li havia passat mai. Sap que la seva imatge, i la del Madrid,
s’està malmetent per culpa de les provocacions del seu entrenador llenguerut.
Vès per on, Mourinho havia de ser la solució immediata a tots els seus mals i
s’està convertint en l’assot d’un desprestigi que Florentino no es vol ni es pot
permetre. Així les coses, el president del Madrid només aguantarà tot aquest
xàfec a canvi de títols. Altrament, haurà d’acomiadar Mourinho i ningú no haurà
guanyat aquesta guerra. L’haurà perdut el Madrid. L’únic vencedor, i per molts
anys, haurà estat el Barça.