Ni Guardiola és Rijkaard, ni Rosell és Laporta, ni jo tinc cap ganes de tirar aigua al vi de la felicitat culer que ja fa tres anys que dura. Però diumenge -si no ho dic, rebento- vaig veure un núvol d’autocomplaença que no em va agradar. La pressa dels jugadors per aterrar més d’hora a Barcelona, per enllestir la rua abans i per fer un acte al Camp Nou de passa que t’he vist per poder arribar a temps al concert de la Shakira, va ser una falta de respecte per a l’afició, per a la que havia anat a Wembley en autocar, per a la que s’havia quedat amb les ganes d’anar-hi, per a la que havia volgut entrar a l’estadi i no hi cabia i, sobretot, per als aficionats de bona fe que feia tres hores que estaven sota el sol, esperant el moment, i a qui van despatxar amb quatre parlaments. La gent continua igual d’eufòrica pels dos títols i pel recital de futbol contra el United, però els culers que eren a l’estadi van marxar massivament decebuts. I aquí hi veig un núvol, no gaire negre, que em recorda aquell altre núvol de l’autocomplanença en el qual es va instal·lar el Barça després de derrotar l’Arsenal a París. Quan havíem encadenat dues Lligues, una Champions i un futbol de meravella (en dèiem jogo bonit o i ens quedàvem curts), el relaxament a la gespa, al vestidor i a la llotja va ser ser una pandèmia d’anada i tornada d’efectes devastadors. Els uns es contaminaven dels altres, de Ronaldinho en amunt, del president en avall. A Mònaco, la vigília de la Supercopa va ser una festa. El mateix matí, abans que el Sevilla ens en fumés tres, diferents jugadors van aprofitar per fer diferents actes promocionals. El viatge al Japó per al Mundialet va ser un festival des del mateix avió d’anada, amb l’entrenador entretingut als nassos dels jugadors. En una temporada es van divorciar tants jugadors i membres de l’ staff que a Magda Oranich se li va girar feina. I tot va anar de mal borràs, fins que es van regalar dues Lligues i es va destruir un equip que tenia corda per guanyar.
Ara, ni Guardiola és Rijkaard, ni Rosell és Laporta. Confio que no permetran que els jugadors recuperin el poder absolut. Algú els ha d’abaixar els fums, parar-los els peus, recordar-los qui els paga el sou i que, per més il·lusió que faci un concert, a vegades no es pot tenir tot. La simbiosi entre equip i afició no es pot esberlar. Aquests jugadors s’ho mereixen gairebé tot, que estiguin contents, sí, però que no se’ns converteixin en els amos del club. Per no dir-ho amb l’expressió barroera de moda, que no m’agrada.
