Aquest no és un article dedicat al doctor Cugat ni a cap dels afectats pel trencament al bíceps femoral. Aquesta és una columna per veure, fins a quin punt, la politització del futbol continua servint per fomentar l’odi, menystenir el català i alimentar una espiral perillosa.
Andrés Iniesta va anar al teatre Condal a veure una comèdia que no passarà a la història, però que pel paper del Joan Negrié, el David Verdaguer i la Susanna Garachana ja val la pena acostar-s’hi. L’Àngel Llàcer sap dirigir, com pocs, la mecànica dels vodevils: l’obrir i tancar portes, les rèpliques a l’instant, la cadència de les riallades… tot ha de funcionar com un rellotge. El resultat és una hora i mitja sense pensar en la crisi, que ja és molt. L’endemà de veure l’espectacle, Andresiniesta8 va fer una piulada. Era el seu primer tuit escrit únicament en català. Deia: “Ahir vaig anar al teatre a veure Els bojos del bisturí . Molt divertida!” Ni declarava la independència ni tocava els nassos a ningú. Senzillament, havia gosat escriure en català. ” Menudo gilipollas de mierda eres hablando en catalán, payaso, si eres más español que la bandera pon los tweets en castellano “. Va rebre un grapat de respostes com aquesta. Li va passar el mateix fa unes setmanes a Cesc Fábregas que, espantat, va demanar disculpes per haver tuitejat únicament en català. Automàticament, el jugador d’Arenys va rebre també un munt de crítiques per haver cedit tan ràpidament a les amenaces dels catalanòfobs.
I, de cop, a l’estadi de Cornellà-El Prat, arriba la petició de José Mourinho que li facin les preguntes en castellà. A Intereconomía, que ho veuen en directe, s’escalfen de cop. Jorge d’Alessandro -un exporter argentí format a Salamanca i que a Punto pelota sol defensar el Barça- s’esvera i diu que la pregunta del periodista de Catalunya Ràdio a Mourinho tenia ” mala uva ” i que era una provocació, pel simple fet de ser formulada en català. Tomás Roncero, que sempre ha d’anar un pèl més enllà, torna a la idea que la nostra és una llengua que serveix per parlar del Barça, al bar, entre nosaltres, i ell mateix es riu les gràcies quan se li acut la comparació brillant: ” El esperanto es un intento fallido de la humanidad “.
Ara fa uns anys, a Vallvidrera, a casa del Vázquez Montalbán i l’Anna Sallés, un convidat de nivell, un intel·lectual espanyol, estranyat, a mig sopar els va preguntar: ” ¿Pero al perro también le hablaís en catalán? ” Ni entenen res, ni en tenen ganes. I atès que la pedagogia és picar ferro fred, potser és l’hora d’agafar el bisturí i extreure d’Espanya la víscera maligna que tanta nosa els fa.