La vigília del partit, Pep Guardiola, en roda de premsa, va donar una resposta que pràcticament no ha tingut ressò. Era massa bona. Transcendia el futbol, l’anècdota de la renovació d’Abidal o el crèdit que pot arribar a tenir un entrenador que ho ha guanyat tot en un temps rècord. L’Ara.cat -que orgullosos que estem els lectors de la nostra versió digital- sí que ho va reproduir, de seguida.
A Guardiola li van preguntar què li semblava l’acord entre el club i la conselleria de Cultura per fomentar la lectura a La Masia. Com si tingués un discurs preparat, l’entrenador del Barça va etzibar un reguitzell d’arguments que, l’un rere l’altre, hauria pogut llegir Muriel Casals en un aplaudit acte d’Òmnium Cultural.
Guardiola va dir que “l’educació és la clau de la supervivència de la nostra espècie”, que “al món hi ha més de 1.000 llengües” i que les hem de parlar amb orgull, no com a retret entre les unes i les altres, perquè “tothom ha de ser lliure d’expressar-se en la llengua que vulgui”. Li vam entendre, fins i tot, el missatge entre línies. Sonava, també, a resposta als cavernícoles que li han dit de tot per haver-li dedicat el títol del millor entrenador del món al seu amic Tito Vilanova en català en una cerimònia internacional a Suïssa. Però Guardiola, al meu entendre, encara va donar un titular millor: “La cultura ho és tot”.
En el partit d’ahir en vam tenir exemples. La cultura de Mourinho, en la seva enfollida recerca per trobar la tecla que li permeti guanyar el Barça, va convertir el Madrid en el Getafe. Tots al darrere, molts junts i gairebé resant per recuperar-ne una i llançar el contraatac. Exactament així va arribar el gol de Cristiano Ronaldo a la primera part i es pensaven que havien trobat l’antídot. Però no. Haurà de continuar estudiant.
També cal parlar, sobretot, de la cultura futbolística d’un Pepe que, en la seva dèria per entrar a la presó com a delinqüent esportiu, al primer quart d’hora ja havia clavat els tacs al turmell de Sergio Busquets. A la segona part, la trepitjada a la mà de Messi, que a aquesta hora ja ha donat la volta al món. Dissimula, trepitja fort i a sobre, en el súmmum del cinisme, protesta a l’àrbitre.
A mesura que passen els minuts, i que l’exhibició del Barça l’obliga a anar de corcoll, l’home es cansa, li passen els efectes sedants dels consells d’abans del partit i esdevé un dels folls més perillosos que s’hagin vist al damunt d’un camp de futbol. Per variar, té raó Guardiola: la cultura ho és tot.