En calent, la crònica i la valoració de cada partit oficial del Barça. Per Xavier Bosch
0-0 Hem perdonat massa a San Siro. Massa.
Bon partit. Mal resultat. Ho hem donat tot. Però les dues ocasions més clares les ha tingut el Milan perquè hem tornat a sortir badant. (Gràcies Robinho. Gràcies Valdés).
La gespa ens ha perjudicat més que l’àrbitre. Relliscaven més els nostres jugadors que els seus, i la gespa és la mateixa. Potser ells hi estan més acostumats o no són tan tècnics.
La jugada assajada del possible penal a Alexis és del millor que hem fet en els últims anys en estratègia, però Alexis s’ha entretingut a rematar. I després s’ha llençat sobre el porter. No plorem, que no és penal.
A la primera part semblava que prioritzàvem més tenir la pilota que marcar. Hi hagut estones que l’àrbitre suec ha estat a punt de xiular-nos “passivitat” com si fos handbol.
A Europa no podem jugar al ritme d’Espanya. Aquí, Xavi, Keita, Busi, Messi, encara no havien fet el control i ja tenien un peu al damunt. Calia estar més viu, més atents i canviar el xip.
A la primera part, amb una banda esquerra amb Puyol, Keita i Iniesta era impossible arribar per aquella banda. Sempre per la dreta hem estat previsibles. I Alves no ha fet ni una sola centrada en condicions.
Tello ha tingut més verticalitat i perill en 25 minuts que tot el Barça en la resta. El més jove ens ha de recordar que l’ú contra ú no està prohibit.
En els tres partits contra el Milan, Keita de titular. Pel joc aèri? Pel muscle? Hem de renunciar a jugar el nostre futbol?
Som els únics que no hem guanyat a fora l’anada dels quarts de final. Dimarts costarà un ou guanyar el partit.
Millor empatar a la Champions que a la Lliga. A Europa encara té remei. Som-hi!