4-1 Per què el golàs del Tigre ha fet despertar una fera adormida?

La rosca que s’ha inventat Adriano a la capelleta ens ha rescatat d’una primera mitja hora de bany de futbol de l’Atletico.
Fins llavors ens preocupava tant les tres ocasions de Falcao (quin gol de crack), com no trobar ni un sol espai per a la passada interior ni la manera d’arribar a Courtois. (El porter de l’Atleti no em sembla gaire millor que el Zubizarreta que he vist avui al partit de la Marató).
Després del 0-1 la conversa-bronca entre Puyol i Piqué ha fet efecte. La defensa ha tancat la porta i, sense corrent d’aire, l’Atleti ja no ha rematat mai més a porteria.
Messi, partit discret, dos gols més. S’havia de rescabalar de la pèrdua absurda entre ell i Xavi que ha propiciat el golàs de l’Atleti.
Que al descans guanyéssim dos a un era un miracle.
Alexis. Un partidàs. No és ironia.
Comença a ser una tradició que, al minut 90, Piqué surti com una moto amb pilota controlada i se’n vagi com un foll a fer de davanter centre. Pletòric de forma, de forces i sobrat.
Al minut 78, el control de Thiago en una pilota que baixava mullada, ha justificat tot un cap de setmana.
Avui, com a la mili, tres còrners consecutius, un gol. L’estrena de Sergio Busquets.
Hi ha senyors, vestits amb un pitrall blau i carbassa, que van al futbol per mirar al públic i que no miren al joc. Només estan pendents que no salti ningú al camp. I mai no en paren cap. Avui un aficionat ha tingut temps d’abraonar-se sobre Messi.
L’afició del Barça ha estat de cine en quatre moments: aplaudint Villa quan ha sortit a escalfar (necessita sentir el suport), ovacionant Pedro (perquè l’afició sap que ho dóna tot però no li surt res des de fa massa dies), silenciant els càntics de “campions, campions” que començaven del gol sud, i demostrant un gran sentit de l’humor amb el crit de “Nosotros te queremos, Mourinho quedate”.