En calent, la crònica i la valoració de cada partit oficial del Barça. Per Xavier Bosch
2-1 Bale gol, Ney pal: el resum exacte de la temporada
Allà on va començar el cicle, en una final de Copa a Mestalla, s’ha acabat. Gràcies per sis anys inoblidables pels culers i admirats per tots els amants del futbol.
En una setmana, passar de poder guanyar tres títols a no confiar ni en el miracle de la Lliga és molt dur. Però és futbol. Atlético i Madrid han estat millor que nosaltres, el Granada no.
El Tata -li farem un homenatge el mateix dia que a Valdés i Puyol- s’ha curat en salut: ha posat l’alineació i el sisteema que va guanyar dos partits contra Madrid i dos contra City. Perdó, que llavors jugava un tal Valdés a la porteria…
Alves ha practicat l’eutanàsia de l’equip. La pèrdua del primer gol ha estat un clàssic que ens ha costat títols. Ell va arribar amb Pep i va fer tres anys collonuts, marcant les diferències positivament. Després, amb Pep, Tito i Tata ha estat tan malament que ha marcat diferències en contra.
Bartra ha fet un gol de Puyol. D’orgull. Ja és mala sort, un dia que marquem un gol de còrner no serveix de res. Un gol de còrner a favor és la demostració que ja no som nosaltres.
Amb Valdés i Puyol, poden anar passant Alves, Adriano, Cesc, Alexis, Song i Tello.
Avui hem fet tres coses millor que els últims dies: combiancions ràpides i verticals Iniesta-Alba-Cesc; no passar cap pilota a Pinto en tota la primera part; ajuntar més Messi i Neymar… No ha servit de res. El rival ha estat molt millor.
La pilota de la final era la del Mundial. Així, Messi, ha pogut continuar el seu entrenament particular.
Iniesta tenia raó ahir quan va dir que, en la derrota, “toca joderse, llorar y levantarse”. Sí senyor.
I dit això, fa una hora que ha acabat la final i encara ningú no ha posat la moció de censura contra Bartomeu. Estem més lents que l”equip.