Després de derrotar als “spurs”, al Reial Madrid li toca ara enfrontar-se a les seves pors. Jugar-se tres títols en quatre partits contra el Barcelona no és, a priori, el millor dels escenaris. Si no ho és per al Barça, que sembla l’equip més sòlid del planeta, encara ho deu ser menys per a un rival ple d’urgències històriques, que ha confiat tots els ous al cistell de Mourinho i que fa tres anys que no pot contra l’equip de Guardiola. Ara bé, aquest Madrid que es juga Lliga, Copa i Champions en 18 dies no és una unitat compacta, sinó que hi ha tres nivells d’anàlisi en el conglomerat de la Casa Blanca. El club, l’afició i l’entorn arriben a aquest pòquer de partits d’una manera molt diversa.
Al club hi ha uns jugadors que, més o menys bons (Özil o Benzema), més o menys fatxendes (Cristiano o Xabi Alonso), més o menys perillosos (Pepe o Pepe), miraran de guanyar aprofitant les seves virtuts i buscant les pessigolles al Barça. Tot molt professional, com ha de ser. En aquest paquet fins i tot també hi hauria un Mourinho que, més enllà de les seves dèries persecutòries, també exprimirà els seus recursos, tàctics i psicològics, per mirar de plantar cara a Guardiola. Al capdavant del club, Florentino Pérez -res de nou, tampoc- continuarà intoxicant, tirant la pedra i amagant la mà, com solen fer els covards amb molt poder.
L’afició, en canvi, arriba al triple repte amb una contradicció. S’adona que l’Espanya que els ha fet embogir, la roja que els ha fet feliços guanyant l’Eurocopa i el Mundial, són vuit jugadors d’aquí, amb un estil de futbol que enamora que, a més a més, també és el del Barça. Pitjor encara, és Espanya amb Messi i Alves. Fora de la passió dels 90 minuts, la majoria d’assidus al Bernabéu t’admeten que, futbolísticament, la diferència és gran. Per això s’agafen al ferro roent i, si sona la flauta d’algun títol, fantàstic. Res a dir.
Els mitjans de comunicació, en canvi, l’entorn del Madrid avesat a fer el seguidisme de Florentino, fa massa dies que, per intentar igualar les forces, tensionen, manipulen i agafen el rave per les fulles. Per vendre diaris, i per tenir unes dècimes més de quota de pantalla, no tot s’hi val. Deuen creure que li fan un favor al Madrid. En el fons, l’estan perjudicant. Qui tensiona, acostuma a pagar-ho. Al capdavall, escalfar els partits és l’estratagema dels desesperats, dels mediocres i dels perdedors. I el Madrid i els seus jugadors estan molt per damunt d’aquestes campanyetes, ridícules, de tifa i ventilador.