Deu minuts contra el Madrid i onze contra el Porto. Dues supercopes, dos títols i un gran gol per sentenciar, potser, una de les finals que el Barça de Guardiola ha guanyat amb un joc menys brillant, que demostra fins a quin punt estem malacostumats. Cesc, que per superstició va decidir mantenir el nom de Fàbregas sobre el seu dorsal, ha tingut la sort que buscava. Segurament li hauria agradat sortir a l’estadi Lluís II com a titular, agafat de la mà d’un nen reclutat per la UEFA, però el seu retorn al Barça no podia tenir més èpica, efectivitat i protagonisme. Guardiola ha encertat –també en això- en donar-li les dues estonetes de les dues finals, quan els rivals ja no poden dir fava i, amb massa ràbia i massa rebentats, solen buscar –i acostumen a trobar- la cama dels jugadors del Barça. Una estrella mundial com Fàbregas converteix el que per a molts futbolistes serien els minuts de les escombraries en instants de glòria. Seva i de l’equip.
La teoria deia, a totes hores, que Cesc era un jugdor que tenia arribada a l’àrea. Ahir ens va ensenyar la demostració pràctica. Quan portava sis minuts al camp, va arrencar des de Niça intuint que Messi, com si encara juguessin junts al cadet A del 2002, li faria una passada a l’espai, entre el punt de penal i el porter. Fàbregas sabia que Messi no dóna assistències, fa els regals del tió, els reis i el pare Noel, tots junts i tots alhora, a cada pilota que envia dins de l’àrea. I Cesc, arribant amb l’sprint de la photo-finish, va esmorteir-la amb el pit i, abans de trobar-se el porter al damunt, va respondre de l’única manera que podia fer-ho: afusellant-lo abans que la pilota toqués a terra. És el seu primer gol en partit oficial amb el Barça i costarà molt que, en els molts que vindran, puguin superar aquest en bellesa i transcendència.
En la celebració del gol a les localitats properes a la llotja, vam veure la seva nòvia i la seva mare –que encara no s’ha assabentat de la prohibició de fumar als estadis- amb una abraçada còmplice. Les dones que han vist patir el Cesc en els dos últims estius, s’han alliberat veient-lo finalment sent un jugador de primera fila mundial decisiu per aixecar copes. Just al final del partit, quan es va abraçar amb Sandro Rosell, en Fàbregas li va dir a cau d’orella: “Presi, sort que he vingut abans del 31 d’agost perquè sinó m’hauria perdut aquests dos títols”. Ja n’ha guanyat tants a Barcelona en deu dies com a Londres en vuit anys. Ahir, al Principat de Mônaco, el va celebrar amb una bandera estelada penjada al coll.