Hem de canviar l’himne. No el del Barça, aquest cant escrit per Jaume Picas i un Josep Maria Espinàs que, als 85 anys, encara no ha cobrat ni un euro dels drets d’autor. Al pas que anem haurem de canviar el primer vers d’Els segadors . Deixem de banda la “Catalunya triomfant” per a la utopia de cap de setmana i posem-hi el verb que ens toca conjugar, sense cap ganes, setmana rere setmana. Hem de defensar-nos per tot. Fins i tot pel que ja teníem concedit i no arriba mai. Tant si són fons de competitivitat com inversions en infraestructures promeses o la gestió del Prat. Hem de defensar que l’espoli fiscal sigui menor, que tothom s’ajusti el cinturó en la mateixa mesura i que si s’afluixen els objectius de dèficit es relaxin per a tothom. El Barça és un reflex més del país. La Federació de Futbol –Villar i els seus trilers- diu als dos equips finalistes de Copa que diguin on volen jugar, els dos clubs coincideixin a dir el nom d’un mateix estadi (que no és cap raresa, perquè és on s’han jugat la majoria de finals de Copa del Rei i del Generalísimo) i aleshores ens diuen que no. El Barça, a través de la junta i de l’entrenador, subratlla aquesta incoherència i aleshores, altre cop, toca jugar al darrere i aguantar el xàfec de la reacció de la caverna. Amb Piqué, altre cop igual. Més enllà de la injustícia -opinable- de la seva expulsió, de cop i volta el comitè d’àrbitres demana que sancionin el jugador per les seves paraules. Aquí parla tothom, es trepitja, es baixa al pàrquing, i l’únic que s’ha de defensar és el central del Barça.
Solució? Per Guardiola n’hi ha una d’esportiva que ha assenyalat moltes vegades: jugar encara millor i no dependre dels errors dels àrbitres ni de l’atzar. És una posició lloable. Un repte per a l’excel·lència. I així ho vam fer contra l’Sporting, ja que en cap moment va semblar que juguéssim amb un jugador menys durant tota la segona part. Hi ha una altra solució, menys vistosa, més institucional, per la via de la diplomàcia, que és mirar que les estructures del futbol funcionin d’acord amb criteris més adequats al sentit comú i al segle XXI. El Barça ha optat per aquesta via. Educadament, planificadament i amb discreció. L’objectiu a mitjà termini és racionalitzar els calendaris de seleccions, reduir la Lliga a 16 equips i tenir comitès sancionadors més justos, democràtics i que no actuïn a la babalà o en funció de si els jutges en qüestió tenen el carnet del Madrid. Mentre tot això no arriba, més d’un i més de mil culers voldrien que el Barça sortís a defensar-se a mossegades. Em fa l’efecte, però, que no és el nostre estil.