Categoria: Articles a Ara

 

Set anys després, ho va tornar a fer. El gol que li servia per superar César i situar-se com a màxim golejador de la història del Barça s’assembla rematadament al seu primer gol a la Lliga. Una vaselina, amb poc espai per a la picadeta, a la porteria del Gol Nord. En aquella tarda contra l’Albacete ja n’hi havien anul·lat un d’igual i, pocs minuts després, com si li fes vergonya tenir el comptador a zero, ho va tornar a fer. Continua llegint «I Messi juga caminant…»

Hem de canviar l’himne. No el del Barça, aquest cant escrit per Jaume Picas i un Josep Maria Espinàs que, als 85 anys, encara no ha cobrat ni un euro dels drets d’autor. Al pas que anem haurem de canviar el primer vers d’Els segadors . Deixem de banda la “Catalunya triomfant” per a la utopia de cap de setmana i posem-hi el verb que ens toca conjugar, sense cap ganes, setmana rere setmana. Hem de defensar-nos per tot. Fins i tot pel que ja teníem concedit i no arriba mai. Tant si són fons de competitivitat com inversions en infraestructures promeses o la gestió del Prat. Hem de defensar que l’espoli fiscal sigui menor, que tothom s’ajusti el cinturó en la mateixa mesura i que si s’afluixen els objectius de dèficit es relaxin per a tothom. El Barça és un reflex més del país. Continua llegint «Catalunya defensant…»

La vigília del partit, Pep Guardiola, en roda de premsa, va donar una resposta que pràcticament no ha tingut ressò. Era massa bona. Transcendia el futbol, l’anècdota de la renovació d’Abidal o el crèdit que pot arribar a tenir un entrenador que ho ha guanyat tot en un temps rècord. L’Ara.cat -que orgullosos que estem els lectors de la nostra versió digital- sí que ho va reproduir, de seguida. Continua llegint «“La cultura ho és tot”. La meva opinió en calent sobre la trepitjada de Pepe»

Més enllà de les tàctiques, de les alineacions i de la perfecció futbolística, la clau de l’èxit del Barça s’ha gestat gràcies a deu encerts de Pep Guardiola fora de la gespa. La síntesi, en deu piulades.

1.Anar a la ciutat esportiva. L’equip s’entrenava a l’irregular camp de La Masia, als jugadors els feia mandra haver d’anar a entrenar-se a un lloc nou i la junta anterior no apostava per Sant Joan Despí perquè no formava part del seu projecte. Guardiola va trencar els prejudicis de tothom i va fer-ho condicionar tot per treballar amb millors condicions i més tranquil·litat.

2. Viatjar el mateix dia. Per l’experiència com a jugador sabia la pallissa que representa concentrar-se tantes vegades en hotels. Com que la temporada tenia molt partits, podia permetre als jugadors passar moltes més nits a casa. Ells, agraïts, i un estalvi per al club. Continua llegint «Els 10 Pep-encerts (les claus de l’èxit de Guardiola també fora de la gespa).»

Aquest no és un article dedicat al doctor Cugat ni a cap dels afectats pel trencament al bíceps femoral. Aquesta és una columna per veure, fins a quin punt, la politització del futbol continua servint per fomentar l’odi, menystenir el català i alimentar una espiral perillosa. Continua llegint «Els bojos del bisturí. Del teatre al Barça.»

Deu minuts contra el Madrid i onze contra el Porto. Dues supercopes, dos títols i un gran gol per sentenciar, potser, una de les finals que el Barça de Guardiola ha guanyat amb un joc menys brillant, que demostra fins a quin punt estem malacostumats. Cesc, que per superstició va decidir mantenir el nom de Fàbregas sobre el seu dorsal, ha tingut la sort que buscava. Continua llegint «Cesc Fàbregas, amortitzat en dues estonetes»

El 28 d’abril del 2010, just tres anys després del seu debut al Barça, va canviar la història de Bojan Krkic. El Barça era a les portes del somni dels somnis, de jugar la final de la Champions al Bernabéu. Només calia un gol. L’equip de Guardiola havia de remuntar un 3 a 1 a l’Inter. Gerard Piqué havia marcat el primer a cinc minuts del final. En temps de descompte, el revulsiu Bojan va caçar una pilota perduda a l’àrea i, al primer toc, la va enviar a la xarxa amb la seva habilitat natural. Era l’Iniesta a Stamford Bridge… Continua llegint «Bojan, la veritable víctima de De Bleeckere»

Ni Guardiola és Rijkaard, ni Rosell és Laporta, ni jo tinc cap ganes de tirar aigua al vi de la felicitat culer que ja fa tres anys que dura. Però diumenge -si no ho dic, rebento- vaig veure un núvol d’autocomplaença que no em va agradar. Continua llegint «Allà hi veig un núvol (d’autocomplaença)»

Mai un mosaic, abans d’un partit de futbol, havia estat tan ben triat. El Barça, ja abans
del xiulet inicial, enviava un missatge al món i un avís per al rival. “We love football”.
Cadascun dels privilegiats aficionats culers que eren a Wembley aixecaven la seva
cartolina, un tros del lema convençuts que el que venia de seguida seria el millor anunci
d’un equip de futbol com no s’havia vist mai. Amb la proclamació d’amor a aquest
esport els dèiem, a tots (també a Mourinho) que estimem el futbol, que és el nostre
tarannà, i ara us ho demostrarem, en noranta minuts, amb una exhibició com s’ha vist
poques vegades en una final europea. I partir del moment que l’àrbitre hongarès va
decidir que comencés l’espectacle el Barça va fer honor a la promesa i va enamorar a Continua llegint «“We love football”. Amén»