Categoria: En calent

1. Minut 92. 2 a 1 a favor. La Lliga ben viva i, de nou, Alves entra en acció.
2. Alves s’equivoca en una passada llarga a Alexis que li ha vist tothom. Alves s’equivoca fent, per recuperar, una falta que considera que no és. Alves no baixa al lateral perquè es queda protestant. L’extrem del Getafe, per tant, baixa sol. El central ha de sortir a tapar l’extrem i el davanter centre remata sol de cap. 2 a 2.
3. Hem badat com amb el gol de Sobis, del Betis que també va treure la falta ràpid, que ja li va costar una Lliga a Rikjaard. O sigui, al Barça.
4. Quan Busquets diu que algú no ha estat prou professional, ja deduïm a qui es referia. La fi del cagalàstics. Quina primera volta tan bona i quina segona tan dolenta.
5. Pinto, esclar, que ja n’havia parat una, no ha pogut aturar el 2 a 2. Com a cada partit, de tres xuts en contra, dos gols.
6. Error de Martino de treure Xavi que era el que movia l’equip. A cinc minuts pel final fer entrar Song, fred, per Xavi que jugava de mig centre, un error.
7. El primer gol del Getafe, de jugada assajada a pilota aturada. Si hem badat en el segon, en el primer també. I això que ens hi jugàvem la Lliga.
8. Per buscar coses bones: novament Cesc, des de la banqueta, és un revulsiu. I avui ha rebut molts més aplaudiments que xiulets.
9. Bartra, un dels seus partits més complets, per anticipació.
10. I ara a esperar que l’Atleti no faci figa a Llevant. Que em temo que la farà.

Carta a Tito Vilanova

(publicada a l’ARA el 2 de gener de 2014)

Admirat Tito, quanta raó tenies. Al mes de juny, quan vam arribar als 100 punts en una Lliga que ja havíem guanyat feia setmanes, vas dir unes paraules que, sentides ara en els resums radiofònics del 2013, agafen encara molta més força. Tu, amb la ironia que gastes i amb un punt de ressentiment que no vas voler evitar, no entenies que no es valorés com calia una Lliga amb unes xifres de rècord que tots ens sabem de memòria: la màxima puntuació d’un equip en la història de la Lliga (100 punts de 114 possibles) i amb la millor primera volta mai vista (tot victòries llevat de l’empat contra el Madrid). I vas ser tu, l’entrenador que havia hagut de marxar dos mesos a Nova York a rebre el tractament per vèncer el tumor, qui vas recordar que mai a la vida el Barça havia pogut guanyar una Lliga després d’un any de no fer-ho. I tu, amb el compromís que vas arrencar dels jugadors, ho vas aconseguir en el teu primer any com a primer entrenador, allargant un cicle que en l’última temporada semblava que feia tentines. I ho vas fer contra el Madrid de Mourinho, que tenia la plantilla més cara de la història del futbol, i que semblava que en els últims anys ens tenia la mida presa. Continua llegint «I aquesta és la carta-article que el Tito em va voler agraïr»

Tot just fa dos anys, el dimecres 25 d’abril de 2012, Rosell i Zubizarreta li van oferir ser entrenador del Barça en un esmorzar al pis de la familia Guardiola. Dos dies després, Tito Vilanova els va dir que sí. Ho havia consultat amb la Montse, la seva dona, i amb els metges que van creure que el tumor a la glàndula paròtide ja no seria impediment. Feia mesos que el Tito, quan parlava amb Rosell o Bartomeu, els expressava el seu desig de continuar a Barcelona. La filla feia la carrera aquí, el fill jugava al Barça i la familia Vilanova tenia la vida muntada per continuar mirant-se la ciutat des de la nova casa, als peus del Tibidabo. Oferir-li la banqueta per agafar el relleu de Guardiola a un home que havia estat el segon entrenador del millor Barça de la història, va ser un encert personal i esportiu. La resta, és conegut. En quedarà la Lliga dels 100 punts, guanyada amb una nota a peu de pàgina, amb l’entrenador de tractament pel càncer a Nova York, en comunicació permanent amb els dos fidels amics i col.laboradors, el Jordi Roura i l’Aureli Altimira que van saber fer el cor fort per tirar endavant una plantilla cada vegada més desorientada. Malgrat tot, mai el Barça havia fet tants punts (100 de 114 possibles), mai un campió havia tret tanta diferència amb el segon classificat, mai el Barça –com el mateix Tito va deixar anar, amb un punt de ressentiment cap als mitjans quan es va acabar el campionat- no havia aixecat una Lliga un any després de no guanyar-la. I ho va fer. I ho va aconseguir contra el Madrid totpoderós de Mourinho que l’any anterior ens havia passat per la pedra. Però malgrat l’èxit, en circumstàncies tan sumament difícils, semblava que de la temporada passada només hi havia interès a recordar el 7 a 0 de semifinals contra el Bayern de Heynckes. I li va fer molta ràbia haver de deixar la banqueta, al segon dia de la nova temporada, per no continuar guanyant amb aquest equip. Tot plegat era injust. I gairebé immoral. I per això, el meu primer article a l’ARA, aquest 2014, va ser una Carta a Tito Vilanova. Una columna de desgreuge. No ens coneixíem personalment però ell va tenir molt interès a donar-me les gràcies. Em va dir que no llegia res, que s’havia blindat, però que aquest article li havien fet arribar. Abatut pel tractament, tenia dies de tot. Sempre que podia, el cap de setmana es posava la gorra i la bufanda i s’escapava a la ciutat esportiva per anar a veure jugar l’Adrià, el seu fill, el cepat central del Juvenil B. Un altre dia, si es veia amb forces, menjava unes carxofes a la brasa amb la seva colla, el Roura, el Charly, l’Àngel Fernández a la Bolera de Sant Cugat. Segons com, es trobava amb el Sandro. Ni l’un era el míster, ni l’altre el president però, segons deia, l’amistat havia anat molt més enllà del Barça. Però massa ràpidament, el lluitador de Bellcaire va anar perdent la batalla. Ni el tractament de París que l’havia tornat a esperançar… Flaquejaven les forces, desapareixia la ironia i els silencis cada vegada eren més llargs. Una pàgina insòlita i dramàtica per a la història del Barça. Ens refarem, com a Club. L’absència, crua, insolent, serà pels fills, pels pares i per la Montse.